Cent dies de Mas, cent dies de més

Els primers 100 dies del govern Mas són, probablement, els més difícils d’avaluar de tota la història. Per què? Perquè encara no sé que ha fet. No tenim pressupostos, no tenim millor finançament (ni estratègia per assolir un canvi en aquest sentit) i el que és pitjor no s’ha prés cap mesura perquè, al menys, tinguem la sensació de que estan treballant per millorar el nostre futur.
Jo no sóc partidària de la independència com a proposta de solució als problemes de Catalunya però és que ni en això ha avançat res. Clar! Tant jugar a una cosa i a una altra que no ens movem. Ara pacto un govern amb ERC sense que entrin en el govern. Ara presento una moció soberanista a Catalunya. Ara presento una més light a Madrid. Ara vull treure a ballar al PSC. Ara vaig a parlar amb Rajoy perquè em millori el finançament. Ara ERC no em recolza els Pressupostos. Ara voto a Madrid amb el PP. Perdre el temps i ja està.
CiU sempre ha tingut aquest component de govern sense gestió. De fer veure que fa coses però, en realitat, no fer massa. Però feia política. En Mas està demostrant una gran ineptitud i si jo fos convergent estaria molt emprenyada per la situació en que els ha col·locat. I no ho sóc, pero si el pateixo com a catalana i em queixo de la situació tan inestable en la que ha posat a Catalunya. Aquests 100 dies són de més, senyor Mas. No se’ls mereix.

Donar la cara

Qui em coneix sap que no m’agrada fer sang dels temes de corrupció. D’una banda perquè no acostumo a jugar al “I tu més”, d’altra banda perquè fins que les coses no estan demostrades no crec que s’hagi d’acusar a ningú. També perquè persones a les que estimo i respecto molt s’han vist enmig de situacions injustes per acusacions sense fonament i que, al final, han estat tancades sense més. Podem afegir a aquesta llista que perquè no crec massa en els judicis mediàtics ni en els linxaments socials. Però, sobretot, no m’agrada perquè em fa vergonya o com diria la meva mare amb el seu to andalús “mucho apuro”.

Però el que si m’agrada és reconèixer els polítics que donen la cara, aquells que donen explicacions i es posen a disposició d’aclarir allò que calgui. I aquests dies, José Antonio Griñán, President de la Junta d’Andalusia i del PSOE ha tornat a donar la cara, com va fer al Parlament andalús, i s’ha posat a disposició del Congrés si el reglament ho permet. Farà el mateix Rajoy amb el cas Bàrcenas? Ho dubto!

Una convenció oberta

La propera setmana els i les socialistes de Barcelona iniciem un nou camí, una nova forma de treballar. No es pot negar que la nostra vocació ha estat sempre municipalista i aquesta ha guiat la nostra tasca de govern a la capital de Catalunya, sempre hem prioritzat el nostre treball per Barcelona.
Vivim nous temps i sabem que hem de canviar la nostra manera de fer, per això us volem escoltar i organitzem la primera gran convenció ciutadana que ens ha de guiar en el camí cap a les eleccions del 2015. Es tracta d’una jornada en la que ens presentem sense ponències però amb molts papers en blanc per prendre nota del que ens digui la ciutadania. Hi vols participar? Ho pots fer presencialment o de forma virtual, en les dues modalitats t’has d’inscriure en aquesta pàgina web http://www.primariesobertes2015.cat
La ciutadania reclama comunicar-se amb els partits i nosaltres ho volem fer. Podràs comprovar que hem organitzat un calendari en el que es parlaran de molts temes. T’hi esperem!

Discriminació salarial

Ahir ajudava a la meva filla a estudiar la industrialització i el naixement del capitalisme. Explicava les condicions de vida de la classe obrera i una de les característiques era que els infants i les dones treballaven per un sou pitjor que el dels homes. Li vaig dir “Paula, els nens i les nenes ja no hi treballeu però les dones continuem cobrant menys”.

 Avui 22 de febrer és el Dia Internacional contra la Discriminació Salarial”. L’any 2009 les catalanes cobràvem el 76.1% del salari masculí, amb una crisi com l’actual podem posar-nos en les pitjors expectatives i que aquesta diferència sigui encara més gran.

 Per què? Moltes raons, si voleu més informació cliqueu aquí i al blog del LLuís Fuentes

Nova etapa

El darrer  post del meu antic blog parlava sobre el que demanava al futur o futura alcaldable de Barcelona. Fixeu-vos si fa temps! Ja han passat dos anys i durant aquest temps he utilitzat altres formes de comunicació  més immediates, més ràpides… potser també menys treballades però espontànies.

He pensat que podia traslladar aquesta forma de comunicar a un punt intermig i és el que em proposo fer en aquesta nova etapa de mi blog. La idea és fer entrades sovint però no massa llargues. Una mena de tweets llargs en els que reflexionar sobre temes diferents. Ara cal escollir els temes. Dones, igualtat… aquest segur, qui em coneix sap que és un dels centres del meu activisme. Segurament la política en general també tindrà el seu lloc però ja ho anirem construint a poc a poc. M’acompanyeu?

Prohibido prohibir

“Prohibido prohibir” era uno de los gritos de guerra del Mayo del 68. París se encontró con el lema en sus muros y fachadas y rápidamente se convirtió en una de las frases mas famosas de occidente. Evidentemente, como no lo viví porque era pequeña, puedo leer y documentarme sobre cual fue el fondo que argumentó este grito y compartirlo, o no, desde el momento que me ha tocado vivir. Me quedaré con Sabater que dice: “Prohibido prohibir” fue uno de los lemas del ahora denostado Mayo del 68 y acepto desde luego que, tomado literalmente, se trata de una peligrosa exageración. Pero entiendo que su verdadero significado era: “prohibidos los inquisidores que quieren salvarnos de lo que somos, por nuestro bien”.
Llegados a este punto diré que a mi el lema me parece inocente, dicho así. Seguro que para algunas personas que han bebido de las fuentes del anarquismo será de otra manera pero no puedo dejar de preguntarme qué sería de nuestra sociedad sin normas. Y las normas obligan o prohiben ¿no?
Y esta reflexión me viene por una frase que cada vez mas oigo en la boca de algunas personas dedicadas a la política (tambien de mi partido) “No soy partidari@ de prohibir” ¿Por qué? ¿Qué nos hace tan difícil tomar según qué decisiones? Porque esto no se aplica a todo. Si hay que prohibir fumar, se prohibe, pero si hay que prohibir la prostitución, por poner un ejemplo, ya es mas complicado…
Yo estoy acostumbrada a vivir rodeada de prohibiciones. Para empezar cada mañana cuando llego a trabajar no puedo aparcar en la puerta porque está prohibido. Si quiero vender un riñón lo tengo prohibido. Si quiero dejar la basura tirada en la calle está prohibido. Si quiero poner la música a toda pastilla a media noche está prohibido…
Ya se que lo que estoy diciendo no es “progre” pero es que no entiendo este dilema de prohibir, ni la necesidad de justificar ciertas medidas con esa frase de… “no creo en las prohibiciones”. La convivencia es complicada y se tiene que regular. Y hay aspectos que no se pueden dejar a la buena voluntad porque, desgraciadamente, sabemos que toda voluntad no es buena o, cuando menos, neutra.

La paradoja ha venido con el debate de los toros. Aquí se nos han cambiado los defensores de la libertad y los de la prohibición y ya me he vuelto loca. Ahora resulta que la sociedad conservadora está en contra de prohibir y la progresista a favor. Y esto me da la razón. El problema no es prohibir o no. El problema es lo que se prohibe.

Prohibir el burka?

El debat ha estat als mitjans les darreres setmanes. Les iniciatives a diferents ajuntaments catalans per prohibir el burka, ha estès el debat fora dels cercles feministes que ja debatíem el tema des de fa un temps. Jo estic a favor de la prohibició i avui he vist els meus arguments recollits en aquest article a El Periodico.
1. Es tracta d’una imposició, no d’una opció escollida lliurement. Què vol dir escollit lliurement quan tota la vida t’han orientat a això i si no ho fas et trobes fora de la teva comunitat?
2. És una discriminació clara, una invisibilització, un atemptat contra els drets de les dones.
3. No podem acceptar que es tracta d’un fet cultural o religios.
4. L’argument de que prohibir és arrastrar a la dona a l’exclusió no em serveix, ja està exclosa.
5. La seguretat, d’ella que no veu amb aquest tros de tela sobre el cap i de la resta que no sabem qui és.
Es tracta d’un resum. L’article ho explica molt millor.

Nunca olvidaré esos ojos