Cent dies de Mas, cent dies de més

Artur-Mas-Estado-impropio

Els primers 100 dies del govern Mas són, probablement, els més difícils d’avaluar de tota la història. Per què? Perquè encara no sé que ha fet. No tenim pressupostos, no tenim millor finançament (ni estratègia per assolir un canvi en aquest sentit) i el que és pitjor no s’ha prés cap mesura perquè, al menys, tinguem la sensació de que estan treballant per millorar el nostre futur.
Jo no sóc partidària de la independència com a proposta de solució als problemes de Catalunya però és que ni en això ha avançat res. Clar! Tant jugar a una cosa i a una altra que no ens movem. Ara pacto un govern amb ERC sense que entrin en el govern. Ara presento una moció soberanista a Catalunya. Ara presento una més light a Madrid. Ara vull treure a ballar al PSC. Ara vaig a parlar amb Rajoy perquè em millori el finançament. Ara ERC no em recolza els Pressupostos. Ara voto a Madrid amb el PP. Perdre el temps i ja està.
CiU sempre ha tingut aquest component de govern sense gestió. De fer veure que fa coses però, en realitat, no fer massa. Però feia política. En Mas està demostrant una gran ineptitud i si jo fos convergent estaria molt emprenyada per la situació en que els ha col·locat. I no ho sóc, pero si el pateixo com a catalana i em queixo de la situació tan inestable en la que ha posat a Catalunya. Aquests 100 dies són de més, senyor Mas. No se’ls mereix.

Donar la cara

Qui em coneix sap que no m’agrada fer sang dels temes de corrupció. D’una banda perquè no acostumo a jugar al “I tu més”, d’altra banda perquè fins que les coses no estan demostrades no crec que s’hagi d’acusar a ningú. També perquè persones a les que estimo i respecto molt s’han vist enmig de situacions injustes per acusacions sense fonament i que, al final, han estat tancades sense més. Podem afegir a aquesta llista que perquè no crec massa en els judicis mediàtics ni en els linxaments socials. Però, sobretot, no m’agrada perquè em fa vergonya o com diria la meva mare amb el seu to andalús “mucho apuro”.

Però el que si m’agrada és reconèixer els polítics que donen la cara, aquells que donen explicacions i es posen a disposició d’aclarir allò que calgui. I aquests dies, José Antonio Griñán, President de la Junta d’Andalusia i del PSOE ha tornat a donar la cara, com va fer al Parlament andalús, i s’ha posat a disposició del Congrés si el reglament ho permet. Farà el mateix Rajoy amb el cas Bàrcenas? Ho dubto!

Una convenció oberta

MesxBCN200

La propera setmana els i les socialistes de Barcelona iniciem un nou camí, una nova forma de treballar. No es pot negar que la nostra vocació ha estat sempre municipalista i aquesta ha guiat la nostra tasca de govern a la capital de Catalunya, sempre hem prioritzat el nostre treball per Barcelona.
Vivim nous temps i sabem que hem de canviar la nostra manera de fer, per això us volem escoltar i organitzem la primera gran convenció ciutadana que ens ha de guiar en el camí cap a les eleccions del 2015. Es tracta d’una jornada en la que ens presentem sense ponències però amb molts papers en blanc per prendre nota del que ens digui la ciutadania. Hi vols participar? Ho pots fer presencialment o de forma virtual, en les dues modalitats t’has d’inscriure en aquesta pàgina web http://www.primariesobertes2015.cat
La ciutadania reclama comunicar-se amb els partits i nosaltres ho volem fer. Podràs comprovar que hem organitzat un calendari en el que es parlaran de molts temes. T’hi esperem!

Discriminació salarial

Ahir ajudava a la meva filla a estudiar la industrialització i el naixement del capitalisme. Explicava les condicions de vida de la classe obrera i una de les característiques era que els infants i les dones treballaven per un sou pitjor que el dels homes. Li vaig dir “Paula, els nens i les nenes ja no hi treballeu però les dones continuem cobrant menys”.

 Avui 22 de febrer és el Dia Internacional contra la Discriminació Salarial”. L’any 2009 les catalanes cobràvem el 76.1% del salari masculí, amb una crisi com l’actual podem posar-nos en les pitjors expectatives i que aquesta diferència sigui encara més gran.

 Per què? Moltes raons, si voleu més informació cliqueu aquí i al blog del LLuís Fuentes

Nova etapa

Barcelona des de daltEl darrer  post del meu antic blog parlava sobre el que demanava al futur o futura alcaldable de Barcelona. Fixeu-vos si fa temps! Ja han passat dos anys i durant aquest temps he utilitzat altres formes de comunicació  més immediates, més ràpides… potser també menys treballades però espontànies.

He pensat que podia traslladar aquesta forma de comunicar a un punt intermig i és el que em proposo fer en aquesta nova etapa de mi blog. La idea és fer entrades sovint però no massa llargues. Una mena de tweets llargs en els que reflexionar sobre temes diferents. Ara cal escollir els temes. Dones, igualtat… aquest segur, qui em coneix sap que és un dels centres del meu activisme. Segurament la política en general també tindrà el seu lloc però ja ho anirem construint a poc a poc. M’acompanyeu?

Què li demano al futur o futura alcaldable de Barcelona?

Sembla que, finalment, els i les socialistes de Barcelona decidirem la candidatura a l’alcaldia de la nostra ciutat en unes primàries el 19 de febrer. Montserrat Tura i Jordi Hereu presentaran durant les properes setmanes les seves propostes de ciutat i la militància i els/les simpatitzants haurem de decidir entre les dues candidatures.

Jo tinc el meu vot decidit ja. En realitat no em cal escoltar les dues propostes perquè sé qui recull millor la meva idea de Barcelona i, si se m’apura, de fer socialisme i política.

Què li demano a una candidatura a l’alcaldia de Barcelona?

1. Que conegui la ciutat. Barcelona és múltiple, diversa, gran i petita alhora, complexa i, sobretot, la capital de Catalunya (suposo que això últim li dóna importància a la candidatura, oi?)

2. Que tingui un projecte. Governar una ciutat, sigui la que sigui, necessita un objectiu, una idea central i un pla de treball per assolir-ho.

3. Com a feminista m’agradaria que incorporés a les dones, les nostres necessitats, la nostra forma de veure i viure la ciutat i la nostra manera de fer política. Cal que sigui una dona? Depén. Hi ha dones que em representen i d’altres que no ja que no són més que mascles (no homes) amb ovaris a l’hora de fer política.

4. Que vulgui ser alcalde o alcaldessa i no que sigui una possibilitat de ser una altra cosa. Un pas necessari per aconseguir fites més importants en el futur. No vull dir que si vols ostentar una alcaldia, no puguis tenir altres càrrecs però si que la teva vocació principal sigui la de governar la ciutat. Li demano implicació i un compromís amb Barcelona.

5. I esdevingut d’aquesta que no vulgui ser-ho perquè és l’única opció que li queda…

Qui creieu que complirà amb les meves expectatives?

Apuntes sobre violencia de género

Este artículo en El País sobre la violencia de género me ha parecido interesante y os lo quiero recomendar. Las acciones impulsadas desde el Gobierno y otras administraciones son importantes pero si la sociedad en todo su conjunto no comprende lo que ocurre no podremos cambiar nada ¿Por qué se maltrata? ¿Por qué se mata? ¿Cómo llega una mujer a ser víctima?
Rompamos con los esquemas y seamos capaces de coger el toro por los cuernos, lo demás son tiritas… Las leyes son necesarias, las medidas y servicios irrenunciables pero si no reconocemos que el problema es la concepción machista de las relaciones no avanzaremos.